paraules-en-carn-vivaPARAULES EN CARN VIVA – VI HOMENATGE A LA PARAULA, PRESENTACIÓ A CÀRREC DE L’AUTOR MANUEL MOLINS EN L’EDICIÓ DE 2002 CEIC ALFONS EL VELL.

“Es titula PARAULES EN CARN VIVA perquè són unes paraules que naixen del més profund del seu autor, de l’apassionament per la nostra realitat col·lectiva i la nostra Ilengua”


PARAULES EN CARN VIVA

PRESENTACIÓ

Malgrat que, encara a hores d’ara, la figura de Joan Fuster (Sueca 1922-1992) puga ser «discutida», «incòmoda» o, fins i tot «rebutjada», per algun sector de la «política» i la societat valenciana, és evident que la seua literatura, el seu pensament, la seua reflexió sobre la nostra identitat col·lectiva i, en definitiva, el bastiment tenaç d’una textualitat múltiple, àgil, transparent, oberta, culta, irònica i amb una potència estilística extraordinària, fan de la seua obra una fita ineludible i cabdal.

En aquest sentit, diferents autors parlen d’un abans i d’un després de Fuster: el seu pas entre nosaltres els valencians ha deixat unes seqüeles literàries importantíssimes i uns estímuls intel·lectuals i ètics de primer ordre, si més no per a la reflexió i/o la superació intel·ligent. Però no es pot «superar» el que no es coneix. Per això, hem ideat un petit espectacle a fi de mostrar des del Fuster més airejat o «tòpic» al Fuster més íntim; des del Fuster que ironitza i qüestiona temes universals a través de la seua aguda i afiladíssima expressió en proverbis i aforismes, al Fuster poeta, passant, és clar, pel Fuster assagista: un assaig, el fusterià, fet en carn viva ja que com va dir ell mateix en la introducció a Nosaltres els Valencians la màxima autoritat amb què escrivia no era només l’estudi i el treball, sinó el fet «d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble». I, sobretot, per la vida i el destí de les «paraules» del seu poble.
Des d’aquesta perspectiva global, el nostre espectacle vol adreçar-se a totes les capes d’espectadors possibles, però potser presente un especial interés per als qui estan sensibilitzats en la nostra realitat literària i també per als joves i estudiants que hi trobaran no solament una «diversió», sinó també una «lectura» de textos i poemes que potser els resulte insòlita i desconeguda ja que difícilment arribaran a estudiar el Fuster poeta. Un poeta dúctil, feraç, àgil i profund; un poeta ben sòlid i personal encara que ell mateix no va voler mai donar massa importància a aquest aspecte del seu treball literari.
Per tot això, aquest espectacle es titula PARAULES EN CARN VIVA perquè són unes paraules que naixen del més profund del seu autor, de l’apassionament per la nostra realitat col·lectiva i la nostra Ilengua; són, també, unes paraules que ens poden colpir a nosaltres mateixos perquè ens parlen d’un amor i d’una solitud, d’un poble i d’un paisatge que som nosaltres i, en fi, són paraules que vénen de la vida i van a la vida amb tota la seua impuresa i ironia, amb tota la alegria i el dol de viure, amb tota la ràbia i el goig de la joventut i de la maduresa.

TEXTOS I DRAMATÚRGIA

Una de les característiques de l’obra fusteriana és la seua extensió i la barreja de gèneres i inquietuds intel·lectuals com no podia ser menys en un demòcrata intel·ligent i valencianista de la postguerra que tenia la voluntat clara i decidida de viure de les lletres. Així, per guanyarse el pa, es va veure abocat al periodisme i les col·laboracions en setmanaris i revistes a més de produir una altra obra més silenciosa i menys quotidiana com ara la poesia, l’assaig històric i humanista o la “crítica” literària. Aixo ens acara amb la realitat d’un Fuster calidoscòpic, un Fuster múltiple, fins i tot de vegades una mica dispers; però profundament unitari en el seu estil perquè si, com volia R. Barthes, la biografia d’un escriptor són els seus textos, en el cas de Fuster aixo és d’una evidència enlluernadora: Fuster és sempre Fuster pels usos tan personals que fa de la llengua, com la plega, la domina o l’acarona, la llança com una pedra o la deixa anar com un acudit agudíssim en un joc de paraules inconfusible.

Per aixo, i tractant de mostrar breument tota aquesta multiplicitat i riquesa estilística, el nostre espectacle s’articula al voltant de tres nuclis o mòduls:

1.- Un primer nucli de proverbis i aforismes, titulat SUSPICÀCIES METÒDIQUES que, amb una duració aproximada de 10-15 minuts, inclou trenta-tres textos de” Consells, proverbis i insolències” i del mateix” Diccionari per a ociosos” reduïts a la forma aforística, ja que, sovint, com ara en I’assaig sobre la “Xenofòbia”, tot el contingut hi queda compendiat en un conjunt de dos o tres frases llampants i incisives, no exemptes d’humor. Els trenta-tres aforismes que conformen aquest primer nucli, s’agrupen alhora en quatre blocs que tracten de proporcionar-nos una certa visió de la “filosofia” o la “visió del món” fusteriana: la idea de l’home i l’humanisme (aforismes 1-7); la funció de la “filosofia” i el pensament (aforismes 8-16); l’estètica (aforismes 17-20) i la crítica per la dignitat i la Ilibertat (aforismes 21-33).
2.- El segon mòdul o nucli, sota el títol de CAUSAR-SE D’ESPERAR O L’ ASSAIG QUE ENS ESPERA ens presenta el Fuster assagista. I així, durant uns altres 10-15 minuts assistim a la “teatralització” d’alguns textos de ” Viatge pel País Valencia, Nosaltres els valencians, Un país sense política i Causar-se d’esperar”.
3.- El tercer mòdul, titulat VISIONS PARTIDES (POEMES COMPARTITS), és el més llarg (entre 30 -40 minuts) i ens mostra el Fuster poeta en una selecció de catorze poemes i fragments de diferents Ilibres i etapes de la seua poesia: “Ofici de difunt” ” Terra en la boca” (1953), “Escrít per al sílencí “(1954), “Poemes per fer”(1953-54) i ” L ‘elegía a François Rabelais (abril 1953). Aquests catorze poemes s’estructuren internament al voltant de tres temes: La infantesa (Sueca), el medi (Mediterrani) i la historia literaria (poemes 1-7); I’amor i el desamor (poemes 8-11) i la superació de la crisi i la construcció d’una veu pròpia irònica, poderosa i ciarament diferenciada (poemes 12-14).

D’aquesta manera, i en un temps total aproximat de 60 minuts, es dóna una visió el més amplia possible de l’obra i el personatge literari fusterià, insistint-hi sobretot en el Fuster poeta que és, de moment, el Fuster més “desconegut”.

Per això, hem tractat de “dibuixar” un personatge “dramàtic” plé de matisos i profundament ocupat i preocupat per l’home concret (els valencians i les valencianes de la segona meitat del segle XX) i que viu aquesta preocupació tant des de la reflexió solidària com des de la passió emocionada. Un personatge que hi presenta també una certa evolució, com es pot resseguir en el conjunt de poemes, ja que comença evocant “l’infant de silenci” que es va veure obligat a ser per després recórrer la memòria històrica del seu poble i alguns dels seus poetes (Ibn Hafadja d’ Alzira, Ausiàs Marc, Teodor Llorente…). Continua mostrant-nos el seu cor ferit per l’amor I’abandó, un cor també “d’estranyes materies”, com el d’Ausiàs Marc; la crisi que això li provoca i l’alliberament fins alçar-se amb una veu pròpia descarada, irònica i contundent; políticament incorrecta i plagada d’intel·ligència, incitacions i provocacions en els darrers poemes i, molt especialment, en la seua “Elegia a François Rabelais”, alter ego lúcid del mateix poeta; un personatge, en fi, a qui el llenguatge ha dotat d’una identitat, un amor i una pàtria “rica i plena”.

Per altra banda, el fet d’estructurar el material i el personatge en tres mòduls o nuclis dramàtics relativament independents ens permet no solament de donar una certa idea de la multiplicitat calidoscòpica del treball de Fuster, sinó també d’oferir al públic cadascun dels mòduls per separat, tot adequant l’espectacle a cada situació segons la duració que es vulga o el tipus d’espectador i de circumstància.

NOTES DEL MUNTATGE

Cal, però, deixar constància també que, de vegades, hem hagut “d’intervenir” lleument sobre el text fusterià per reduir-lo o “adaptar-lo” a les nostres necessitats: sempre que això passa, s’indica amb paraules o expressions subratllades.

En un espai escènic el més buit possible, un Actor (PAU ESTEVE), acompanyat per la música d’un vell acordió (AMADEU VIDAL), juga i conjuga el personatge que dibuixen textos i accions amb una vella màquina d’escriure sobre un carret; una cadira amb rodes, un magnetòfon portàtil, botelles de whiski, papers i cigarrets.

El treball de l’Actor, però, no es limita a la del “rapsoda” que recita d’una manera més o menys convencional, sinó que s’hi planteja com un autèntic joc actoral en diferents moments. L’espectacle, doncs, és senzill i funcional, no amanit més que de la força, la ironia i la interpretació de l’Actor, la música, el gest, el moviment i les paraules que avancen en un tot plagat de ritme i poesia.

Quant als objectes o elements, s’hi tracta de mostrar, estilitzadament i dinàmicament, les característiques bàsiques del medi o entorn íntim en què l’escriptor que va ser Joan Fuster va produir la seua obra: una vella màquina d’escriure sobre una taula amb rodes i una cadira també amb rodes. El “primitivisme” d’aquesta imatge (potser més d’un jove la considere massa antiga perquè no hi ha ordinadors) cobra una força dramàtica i un gran potencial escènic en dotar-la de rodes. Es a dir, de moviment perquè l’ Actor jugue sobre l’espai i componga diverses possibilitats estètiques i dramàtiques. El mateix passa amb les botelles de whiski, etc. L’ Actor es mou, vestit adequadament, fent ús dels elements, les músiques i la paraula sempre al servei del personatge, a estones mordaç i divertit, d’altres càustic i penetrant, d’altres quasi “professoral” o íntim i subtil, però sempre enamorat i lliurat en cos i ànima a aquestes PARAULES EN CARN VIVA. Paraules d’amor, al capdavall: amor a l’home i als homes, a si mateix i al seu poble, el seu paisatge, la seua gent, els seus poetes i la seua llengua.

MANUEL MOLINS

Recull de premsa sobre; Paraules en carn viva

Paraules en carn viva