Novelda. 60 minuts amb Estellés i Fuster és l’obra que va interpretar l’actor Pau Esteve de L’Horabaixa Teatre el passat divendres 4 de març al Gómez Tortosa de Novelda. L’acte va ser organitzat per l’associació El Rogle i ha comptat amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura i Patrimoni d’aquesta ciutat.
La publicació local noveldadigital.es se’n fa ressò i ha publicat també en vídeo un petit fragment de l’acte.
Si és tot un pler escoltar els versos de les Meravelles de Vicent Andrés Estellés la sorpresa potent l’aporta, aquesta renovada visió del Joan Fuster poeta. L’home de les mil cares, brillant, gran, profund, irònic, divertit. Tot això és present de manera sorprenent als versos del falcó de Sueca.
I tots dos filtrats pel color que Pau Esteve li posa a la veu, esdevenen tres ingredients acollidors i dolços per deixar-se dur en aquesta mena de proposta d’avantguarda. Un regal pels sentits dels qui som incondicionals i amatents dels dos escriptors fora sèrie que ens enganxen a la literatura internacional sense cap rastre de mediocritat.
L’espectacle és un joc senzill i eficaç, un cant d’amor a la nostra terra, a la nostra llengua i la nostra gent. A cada text s’albira la magistral tria feta per un dels autors europeus més en voga i èxit Manuel Molins que aconsegueix un ritme trepidant i una bellesa jove, nova i intacta.
D’altra banda, Pau Esteve un actor dels històrics valencians fa que tremolen els fonaments amb la seua magnífica forma de dir. Fa un joc constant amb la seua veu profundament «de barranc» que ja després de molts anys de treball ha adquirit un soll i un saber fer a l’escenari que sens dubte podem afirmar, ha adquirit un segell propi de bon comunicador sòlid i amb força. La seua interpretació ja és al cim dels millors rapsodes nostrats.
60 minuts amb Fuster i Estellés al Teatre Lluerna el divendres 9 d’Octubre de 2015 a les 20 h.
Lluerna iniciava el seu camí com a companyia de titelles en 1989. Rosa Navarro i Josep M. Beltrán van ser els fundadors, i en 2012 aconseguiren obrir al barri de Benimaclet el Teatre Lluerna. Especialitzat amb diferents tècniques de titelles oferiren espectacles propis, tant per a menuts com per a grans. El que va identificar sempre a aquesta companyia va ser la investigació i evolució de les tècniques tradicionals experimentant la recerca de noves possibilitats d’interpretació i moviment. Això els va dur a aconseguir un estil propi, assolint la màxima expressivitat en les escenes i en els personatges. El Teatre Lluerna que no comptava amb cap ajuda, malauradament tancava l’octubre de 2016, just un any després de la nostra actuació.
Sobre el dany que fa el tabac, és la darrera producció teatral de L’Horabaixa Teatre i Màscara Teatre amb l’actor Pau Esteve i la direcció de José Luís Serrano. Pau Esteve incorpora al seu repertori l’obra “Sobre el dany que fa el tabac” de l’autor rus Anton Txékhov.
Txékhov continua sent un autor del nostre temps per la seua profunda, tendra poesia i contundència dramàtica. El conflicte que ens planteja és la llibertat. En un món degradat i d’injustícia social que s’enfonsa, situa l’alliberament en l’individu, en un mateix. Però què ens impedeix donar el pas? Aconseguir l’amor… la realització a la qual ens sentim abocats?
Txékhov prompte va captar l’atenció de públic i crítica. Dmitri Grigoróvitx, famós escriptor de l’època, va escriure a Txékhov: «Teniu “vertader” talent, un talent que us situa al capdavant dels escriptors de la nova generació».
Txékhov a mesura que creixia artísticament va innovar d’una manera tan especial que va influir en la narrativa del conte modern. Va ser pioner en emprar la tècnica del corrent de consciència, que més tard utilitzarien Virginia Woolf i altres modernistes. Es va caracteritzar per sotmetre els lectors a dificultats, adoptant el rol d’un autor que planteja preguntes més que contestar-les. De fet, Tolstoi admirava els contes d’Anton Txékhov.
Pot ser si veniu a vore l’obra aprendreu molt sobre el dany que fa el tabac o potser n’eixireu qüestionant-vos més coses de les que es us preguntàveu abans d’assistir a la representació de l’obra.
Sobre el dany que fa el tabac és una producció conjunta de les companyies L’Horabaixa Teatre i Màscara Teatre amb interpretació de Pau Esteve i direcció de José Luís Serrano.
Agraïments a Joan Serrano i Vidal.
Gandia: primer pis de la Fundació Casal Jaume I de la Safor. Divendres 17 d’abril 22.30h. Entrada 5 euros.
Pau Esteve i el Nou Merlí s’estrena a Benimaclet el diumenge 28 de desembre al Teatre Lluerna. Poetes Anònims 1, baix (darrere del col·legi públic Pare Català). Plànol.
En el món del màgic Merlí viurem les aventures i desventures del petit Artur amb el brúfol Arquímedes i la bruixa Morgana.
Pau Esteve i el Nou Merlí compta amb el magnífic equip artístic format per: Xusa Arrufat, Magicmazo i Miguel Ribera. A les titelles: Josep Palanca.
En aquesta ocasió fa de director Pau Esteve i el Nou Merlí renaix quan es compleixen 19 anys de l’estrena a València a la sala Escalante. Les titelles han tornat a prendre vida de nou a les mans de Josep Palanca que les ha construït. Ara tindrem l’oportunitat d’apropar-nos a un món màgic totes les persones que no tinguérem ocasió de vore aquest espectacle en aquells anys. Una obra que ja va tindre un gran èxit en el seu i que ha estat millorada. Esperem que vos agrade i la nova màgia ho faça passar tan bé o millor que en la seua etapa anterior. Amb aquesta intenció l’hem pensat, treballat i assajat.
És una producció de magiaen3d@gmail.com Telèfons 676692411 – 625723425
Horabaixa Teatre LA CARN INVICTA amb direcció de Manuel Molins a partir de poemes de Vicent Andrés Estellés
Recital de poesia a partir d’escrits de Vicent Andrés Estellés. Dirigit per Manuel Molins. Estrenat al Teatre Micalet l’any 1997, amb Pau Esteve i l’actriu Creu Hernàndez. Després s’integrà l’acordiò diatónic i la flauta travessera d’Amadeu Vidal.
Horabaixa Teatre LA CARN INVICTA direcció de Manuel Molins
MOLINS CASAÑA, Manuel (Montcada 1946). Autor i director teatral. Tot i que la família es va traslladar ben prompte a Alfara del Patriarca i és ací on cal situar les seues arrels. Cursà diferents estudis en les universitats de Santo Tommasso de Roma i de València on es llicencià en Filosofia i Lletres. La seua formació teatral, és producte d’una activitat intensa, continuada i independent, amb la realització de cursets amb prestigiosos professionals tant de l’Escola d’art de Madrid com de la de Barcelona. Actualment és professor de secundària i dramaturg. Va ser membre del Consell Assessor de Teatre de la Generalitat Valenciana i de la Comissió de Dramatúrgia del Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana. Així mateix, va ser professor de Dramatúrgia de l’Escola Superior d’Art Dramàtic i Dansa de València. Fundà el Grup 49 de teatre amb el qual participà en el moviment de Teatre Independent. Aquest grup, intentà la recuperació de la llengua i cultura pròpies del País Valencià, tractant de bastir una àmplia base dramatúrgica que conjugarà elements tradicionals com el “sainet” valencià modern o la història ocultada amb components europeus (Beckett, Brecht…). Participà en el Festival Internacional de Teatre Independent de Sant Sebastià i en diversos encontres amb els grups més significatius d’aquell moviment i en molts d’altres com ara les Jornades de Dramatúrgia de Vic o la Mostra d’Autors Contemporanis d’Alacant. Així mateix, va dur la gerència i programació d’Studio SA durant unes temporades i ha dirigit o participat en nombrosos seminaris, entre altres, la Dramatúrgia i Direcció Artística del Centenari d’Eduard Escalante (1995). La seua activitat teatral, però, s’ha centrat principalment en la dramatúrgia. Cal mencionar diferents obres, cicles i adaptacions: Dansa de vetlatori (1971, editada el 1978), Quatre històries d’amor per a la Reina Germana (1973, editada el 1981), Ginesta (1981), Centaures (1981, editada el 1985), Tango (1983, editada el 1985), Ni tan alts ni tan rics (1985, editada el 1989), Els viatgers de l’absenta (1987, editada el 1990), Ombres de la ciutat (1990, editada el 1992), L’amant del paradís (1994), Trilogia d’exilis que conté Diònysos, Els viatgers de l’absenta i Doctor Wittgenstein (1998) i Abú Magrib (1998). També ha fet textos per a diferents grups teatrals entre els quals cal destacar: Calidoscopi sobre alguns poemes de V. Andrés Estellés amb el Grup 49 (1980), Braguetània per al grup l’Horta Teatre de València (1987), Coses de dos per al grup La tarumba teatre d’Alzira (1989), Que visca l’Infern per a la companyia Nanà Teatre, Sa-I-Net per al grup El Batà de Paterna (1996), Catalans salvatges, estrenada per l’empresa Focus de Barcelona (1993), Shakespeare (la mujer silenciada), estrenada per Teatres de la Generalitat Valenciana (1996) o Paraules en carn viva (sobre textos de J. Fuster, 1997) i amb Horabaixa Teatre LA CARN INVICTA (sobre poemes de Vicent Andrés Estellés 1998).
També ha realitzat diferents treballs de direcció escènica i col•laboracions en la premsa, la ràdio i la televisió. Així mateix, ha obtingut diversos premis per obres estrenades i/o publicades.
Entrevista a Pau Esteve en Ràdio Mistelera després d’una actuació a la seu d’aquesta associació de La Xara (la Marina Alta). A més, com a entrevistador tenim a Vicent Balaguer, qui va conéixer personalment a Estellés. Per altra banda, Pau ens parla de l’escena valenciana de teatre.
Horabaixa Home Parat La interpretació de Pau Esteve sobre el text de la Cançó de l’Home Parat de Vicent Andrés Estellés és un dels clàssics de L’Horabaixa Teatre.
Cançó de l’Home Parat de Vicent Andrés Estellés Parat en aquell cantó, un cantó de la ciutat, parat al cap del carrer, ell era un home parat. No sabia d’on venia i no tenia on anar, i en arribar al cantó en el cantó es va quedar. Passaven -i ells les mirava- parelles d’enamorats, agafats de la cintura, agafats en un abraç. Passaven infants i dones que tornaven del mercat, i l’home no s’hi movia perquè era l’home parat. Llums que s’apaguen i encenen, la fira de la ciutat, i en el rostre d’aquell home una amarga dignitat. Si de vegades plorava ningú no el veia plorar. Ningú res no li advertia, ni veia l’home parat. Es féu un arbre de pena, es feu un arbre d’espant, allí, al cantó del carrer, ple d’orgull i humilitat. Algú va avisar l’alcalde, i l’alcalde, un “concejal”, i el “concejal” els qui duien la grua municipal. Com qui lleva un monument d’un carrer de la ciutat, varen endur-se una nit l’home, l’home parat.
“Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort.”
Horabaixa Teatre en 1994 era una companyia jove. D’Internet no n’havíem sentit parlar i les nostres fantasies amb ordinadors interconnectats no podia anar molt més enllà del que havíem vist a les pel·lícules. La tecnologia però, en la vida no sabem ja si dir-li ‘moderna’, ens persegueix. Presentar-vos aquest recull de fragments d’obres que hem interpretat al llarg dels anys ens fa mirar enrere, no ja des del punt de vista personal o professional, també des de l’òptica tècnica. Tenim un informàtic prou pesat que no para de donar-nos la vara; “cal registrar horabaixa.com”, “hem de contractar un servidor d’Internet”, “cal adaptar la web ‘a responsive’ ja”. – Respon… què? – Sí, que ha de vores bé en les tabletes i els mòbils. Tan senzill que és parlar i com ens compliquem la vida!
Doncs això, ara les ‘webs responsives’ tenen una facilitat impressionant per ‘incrustar’ vídeos de Youtube. Casi res!, ja no necessitem engegar el magnetoscopi (digueu-li vídeo si sou més moderns) ja no necessitem cap aparell més que un mòbil o PC perquè ara els vídeos estan a internet.
Y és que el vídeo també ens va perseguir des de ben prompte i ens va seduir a la gent del grup Horabaixa Teatre. Cal aclarir que totes aquestes coses tecnològiques solen aparèixer a sota del braç de grans amics molt avançats al seu temps i s’encarreguen de modernitzar-nos a la millor de les intencions del món.
I per l’atzar de la suma de totes aquestes coses boniques i els esforços de tanta bona gent podem ara obrir-vos el teló de l’escenari virtual de la companyia Horabaixa Teatre. Ara podreu gaudir amb nosaltres de tants bons moments, tantes voltes com vulgueu.
I com sembla que hi ha coses que no canviaran mai, feu una pausa [II] a la vostra vida i doneu-li al PLAY [ ►] Esperem que us agrade 🙂
Es va representar Vaixell ple de somnis per l´Horabaixa Teatre, obra de Pau Esteve sobre textos de Josep Piera, a València el 16 de novembre de 2006. La Nau (Universitat, 2)
VAIXELL PLE DE SOMNIS també va pasar per Gandia. La televisió local entrevistà a L’Horabaixa Teatre sobre el cicle d’actuacions per a estudiants d’ensenyament mitjà que es va dur a terme per part de la companyia teatral. Dins del programa El Club del Diàleg de Gandia TV, presentat per Salvador Pérez Franco, Pau Esteve i l’actriu Noelia Solaz interpretaren un fragment d’aquesta obra sobre texts de Josep Piera. Amb la música en directe d’Amadeu Vidal.
Josep Piera i Rubio (Beniopa, La Safor, 30 de maig de 1947) és un poeta, narrador i traductor valencià.
Llicenciat en Magisteri, debuta amb una participació al recull col·lectiu Carn fresca, de joves poetes valencians. S’integraria de ple en la que es va anomenar generació dels 70. La seva primera obra en prosa, Rondalla del retorn, l’any 1977, va guanyar el premi Andròmina. Després seguirien altres reconeixements com el Carles Riba o el Josep Pla. El 1991, la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi. La crítica el distingeix per una narrativa intimista que ha inclòs en el corrent de literatura del jo. La inspiració vindria dels nombrosos viatges pel Mediterrani i dels paisatges de La Drova (a Barx), on estiuejava de petit i on es va instal·lar a partir de 1974. Ha traduït de l’àrab (Ibn Khajafa) i de l’italià (Sandro Penna). Com a objecte de traducció, les seves paraules han passat al castellà, a l’anglès i a l’italià.
Gandia TV va ser una televisió pública local de la ciutat de Gandia, depenent de l’Ajuntament. Creada en 1986, Gandia TV és una de les televisions locals més antigues del País Valencià. El 2010, i malgrat que l’apagada analògica es va produir a La Safor el gener, Gandia Televisió va continuar emetent en analògic, mentre optava a una llicència en el concurs ja convocat per als nous canals de TDT a la comarca. L’octubre de 2010, pocs dies després de l’inici de les emissions per TDT, el govern municipal de Gandia va ser amenaçat amb sancions per la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques de la Generalitat Valenciana, que reclamava l’aturada de les emissions fins que no s’hagués obtingut la llicència corresponent. L’alcalde, José Manuel Orengo, va decidir malgrat tot de continuar informant els veïns de la comarca mitjançant aquesta televisió pública.
L’ajuntament de Gandia, conjuntament amb els de Tavernes de la Valldigna i Oliva, havia promocionat des de feia temps un projecte per agilitar els tràmits per l’obtenció d’una llicència d’emissió per TDT, que implicaria la creació d’un nou canal comarcal, Telesafor. Malgrat això, la Generalitat Valenciana no va atorgar a aquesta televisió la llicència d’emissió en TDT, fet que va provocar que el novembre de 2010 la Unió de Periodistes Valencians emetés un comunicat de suport als treballadors de Gandia TV, que es troben en una situació laboral incerta com a conseqüència d’aquesta manca de llicència.
El dilluns 4 de juliol de 2011, poques setmanes després que Arturo Torró (PP) fos elegit alcalde de Gandia, i sense previ avís, el senyal de TDT de Gandia Televisió va ser tallat de vesprada, al·legant un cessament temporal de les emissions per retallades de pressupost i la il·legalitat de les emissions.
Vídeo aportació de Francesc Alfonso, actualment no disponible.
El curs 2004-2005 Pau Esteve va representar l’obra L’ Envejós d’Alcalà pels Col·legis Públics de la Marina Alta per a la MACMA amb motiu de l’Any d’Enric Valor.
L’ Envejós d’Alcalà és una Rondalla que comença així:
Diu que fa més de cinc-cents anys, vivía dins el terme d’Alcalà de la Jovada un moro que tenia per nom Al-Favet, les dos dones del qual eren Salima i Ravinaia, que se’l miraven i no se’l veien de tan bo com era. Al-Favet, de xicotet, havia caigut en una séquia i s’havia fet un bony a l’esquena, que li anà creixent per tornar-se-li per fi una bona gepa. Ell vivía al raval, no molt lluny del poble on habitaven els cristians, i tant els moros del raval com els veïns d’Alcalà no podien ocultar una somriure quan passava per davant seu, per la fatxa tan estrafolària que feia. Ell, no obstant això, sempre ho havia pres a les bones. – Així millor! -deia a la gent-. Per no girar cap a arrere, córrec com una llebre cap avant, encara que estiga cansat. Total: que faig més faena que ningú del terme i mai em queda res per fer. No era l’únic lesionat que hi había al raval: un altre veí moro també era geperut. Este altre, de nom Abd al-Maduix, tenia un altre defecte: patia d’enveja. Un any que no plovia massa, Al-Favet tenia les seues hortes plantades de fesols, de pebre i de dacsa, i no podía dir-se que li anaven malament; però ara tanta la seca i el sol havia arribat a fer-se tan abrasidor, que les fulles de les plantes sempre apareixien polsoses i pansides. Al-Favet era molt cuidadós; així que, algunes nits, anava a la font i, a poals, en portava aigua i arruixava tot el fullatge del seu hort. Les plantes, l’endemà, tenien les fulles teses, netes, verdíssimes. El tal Abd al-Maduix va un dia de tants a l’horta i veient-hi mig secalloses les seus plantes i tan bledanes les del veí, li va donar un atac d’enveja que el deixà tot suat. I va que, la nit d’eixe dia, busca un cristià renegat, endeví d’ofici, que tenia fama de bruixot. La casa de l’endeví, a qui deien Sanç i Bons, era en un carrer molt estret. Abd al-Maduix fa toc toc a la porta, i, al poc temps, s’obri una xicoteta finestra i es sent la veu de l’endeví…
La pel·lícula es va presentar al Festival de Cine de Valladolid de 2007 en la secció Tiempo de Historia Pau Esteve en el llargmetratge de Pau Vergara “Memorias de una Guerrillera” interpreta al pare de la Guerrillera.
Pau Esteve en el llargmetratge de Pau Vergara “Memorias de una Guerrillera” interpreta al pare de la Guerrillera. La pel·lícula es va presentar al Festival de Cine de Valladolid de 2007 en la secció Tiempo de Historia. El guió és de Pau Vergara i Alfons Cervera, comptant amb els actors Pati Martinez, Javier Galván i Anna Mari Aguilar en els papers principals.
El llargmetratge narra la història real de Remedios Montero, més coneguda amb el sobrenom de “Celia”. Remedios recorda l’adolescència, aleshores la seua família ajudaba els maquis. Celia ens recorda la seua apressurada fugida a la muntanya després de ser delatada per un amic del seu pare. (Pare que interpreta Pau Esteve en el llargmetratge de Pau Vergara).
Va romandré amagada del 1949 al 1952 amb els guerrillers, i després es va exiliar a París. Més tard va tornar clandestinament per dur a terme una missió del PCE i va ser detinguda a Salamanca.
La dona va fent un repàs a la seua vida i recorda el dia que els seus dos germans van ser assassinats per la Guàrdia Civil. Especialment fa memòria la història d’amor amb Florián, el líder guerriller del que es va enamorar i com degut a les circumstàncies va tindre que renunciar a l’amor i als sentiments personals a canvi de poder lluitar pels seus ideals.
Remedios una vegada la detenen l’empresonen a la Modelo de València. No s’escapa de ser torturada, com era habitual, però durant els vuit anys que passà en presó mai va delatar ningú, a més de fer creure que Florián havia mort.
En recuperar la llibertad, Reme torna a ser Celia i fuig de nou a França per establir-se a París. Allà comença a treballar per al Partit i l’envien a diverses misions. En una d’elles va a Praga on s’ha de reunir amb un camarada per treballar a una de les delegacions del Partit. El contacte resulata ser Florián. No estaba mort com s’havia dit i com ella va fer creure a la policia española. Allà es casen i son feliços, una felicitat que com és habitual en els exiliats no acaba mai de ser sencera.
En 1978 ja mort del dictador poden aconseguir el passaport i tornar a casa. Un país canviat que no els deixa de ser estrany. El poble, al qual quasi no coneixen els produeix més bé la sensació de ser forasters que estan de pas, al temps que els fa reviure l’amargura del record dels familiars i amics perduts.
Remedios Montero, Celia, va faltar el 24 d’octubre als 84 anys d’edat. Pau Vergara li va dedicar aquest article en el País.
Aquesta història real també va servir de base a l’escriptora Dulce Chacón per a la novel·la La voz dormida
Menció a l’actuació de Pau Esteve en el llargmetratge de Pau Vergara “Memorias de una Guerrillera” en un artícle d’Alfons Cervera amb motiu de l’acabament del rodatge. (Extret del seu blog).
UNA MUJER SE LLAMA CELIA Y REMEDIOS MONTERO
A Fernanda Romeu, que escribió antes que nadie.
Hay viajes y viajes. Y a mí me gusta eso que hemos escuchado tantas veces de que los mejores son los que hacemos sin movernos del sitio. Por eso disfruto cantidad abriendo un mapa, o la guía de hoteles que tengo más a mano, para señalar los caminos de un viaje irrepetible. Los sitios no se mueven de donde están y nosotros menos. Todo lo demás son ganas de gastar dinero en balde y de creernos a pies juntillas lo que dicen las oficinas de turismo. En nuestro país se está poniendo de moda viajar al pasado sin ninguna máquina como la que se inventó H. G. Wells. El pasado. El lugar común donde nos encontramos para descubrir en sus luces y sombras algunas claves que nos expliquen lo que somos, el tiempo que vivimos, el rincón oscuro que sigue ahí porque nadie abrió nunca una brecha que nos desvelara sus misterios. El viaje a la memoria. Los artefactos del recuerdo. El viaje inacabable por los territorios nunca hollados de un tiempo que siempre se ha contado a medias. Hace pocos años ese viaje no interesaba a nadie. A unos pocos locos que hacíamos del pasado más inmediato la obsesión de una búsqueda entonces inaudita. La batallita del abuelo, decían los acusicas. Ahora ese pasado interesa incluso a los bucaneros de la literatura, del cine, de la historia. Pero siempre hay un margen para la dignidad en esa búsqueda. Algunos lo intentamos. Que no se muera el recuerdo de quienes se dejaron la piel por las trochas indigestas de la guerra, de la dictadura franquista, del exilio, de un regreso donde pudieron comprobar que no les esperaba nadie. Ni siquiera ahora los espera casi nadie. Los del gobierno socialista tampoco los esperan. A estas alturas. Ya ven qué cosas. Ellos y ellas, los hombres y mujeres del exilio y la pelea constante por la dignidad republicana, han sido una vez más menospreciados por la Ley de la Memoria que nos acaba de ofrecer el gobierno de Rodríguez Zapatero. Otra vez el miedo a esa derecha montaraz que no se contenta con nada. Otra vez el abandono de la memoria en manos de una cautela impresentable. Luchar por la libertad no es lo mismo que luchar por liquidarla. Pero la nueva Ley se resiste a admitir esa obviedad. Hay que ir más allá del miedo que no se acaba nunca. Por eso, desde la posibilidad mínima de hacer lo que se pueda, no paramos de fabricar alambiques donde mezclar el presente y ese pasado que encierra las claves para reconocernos en unos valores u otros. Una mujer que se llama Remedios Montero se llamaba Celia en el monte, cuando se sumó a la guerrilla antifascista de Levante y Aragón y se mamó después ocho años y medio de cárcel donde le rompieron todo menos las ganas de seguir dejando su huella de incansable luchadora allá donde se encontrara. El exilio de Praga no le torció esa voluntad de hierro y ahora Pau Vergara ha recuperado su historia para urdir “Memorias de una guerrillera”, una película que acaba de dar sus coletazos últimos. Yo ayudo en lo que puedo, desde una escritura compartida con el propio realizador y una idea que compartí antes con mi querido Jorge Juan Martínez y ahora entra por el ojo mágico que en las últimas semanas han abierto y cerrado con mano maestra Federico Ribes (¡joder, tío, cuánto sabes!) y ese personaje entrañable y sabio que es Agustín Rovatti como ayudante de cámara. Lo mismo que ejerce su autoridad con un permanente y eficaz “sí, acción”, la ayudante de dirección Nuria de la Torre. Y en la parte de ficción que completa la documental no vean ustedes la emoción que supone encontrar a Pati Martínez y Anna Marí haciendo de Celia y Sole, que en la vida real se llama Esperanza Martínez.
Y un poco más allá y lo mismo de cercanos el joven Javier Galván y el padre de la guerrillera que interpreta con unas ganas de la hostia Pau Esteve. Y más: un equipo técnico y de producción, de actores, actrices, figurantes que están haciendo de la historia de Remedios Montero un viaje a una dignidad que tanta falta nos hace. Sin movernos casi del sitio. Sin máquinas del tiempo. Aquí estamos. Un verano de cine. A ver qué sale en la sala de montaje. Pero ese viaje ya serán ustedes quienes puedan realizarlo si quieren y decidir, tras la palabra fin, si quedan contentos o exigen la devolución del dinero de la entrada. Ojalá que lo primero. Ojalá.
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la seva experiència. Assumim que està d'acord amb això, en cas contrari però pot optar per no participar-hi si ho desitja.AccepteLlegir+
Politica de Privacitat i Cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.